L’última jornada de la tercera edició dels Dies d’Indústria d’Acció Dones Visuals ha començat amb la presentació dels sis projectes que enguany formen part d’Acció Viver.
Acció Viver és el programa que dona resposta a la necessitat de donar suport a òperes primes escrites i dirigides per dones, que esdevinguin un tret de sortida per impulsar les carreres d’aquestes professionals. Es tracta d’un programa d’acompanyament en el procés creatiu de les cineastes. Un programa transformador que atén de forma personalitzada a totes les participants, alhora que ajuda a crear comunitat entre elles, nodrint-se i construint-se de manera col·lectiva. Des de la primera edició ja són vint-i-nou participants a Acció Viver, de les quals un 70% dels projectes són una realitat.
Elisabeth Dubé, la coordinadora d’Acció Viver ha presentat l’acte, agraint l’interès a les assistents i sobretot el compromís per part de totes les participants, remarcant com Acció Viver és un programa pioner, transformador i d’èxit a Catalunya.
Viatges personals, recerques, trobades, figures femenines, diversitat sexual, relacions paternofilials, entre d’altres són algunes de les temàtiques en què es centren els projectes presentats, amb diversitat d’estils, gèneres, personatges i històries.
Núria Casadevall i Elena Serra presenten ‘Lídia de Cadaqués’. El setembre de 1904, la Lidia, una ambiciosa peixatera i filla de l’última bruixa de Cadaqués, acull a casa seva el jove Eugeni d’Ors, convalescent d’una anèmia. L’aspirant a escriptor li descobreix el fascinant món de la literatura. Durant els seus passejos i lectures compartides, ell queda sorprès per la singular manera que té la Lídia d’interpretar el món, i ella, per primera vegada, se sent valorada lluny de l’estigma heretat de la seva mare. A mesura que d’Ors la fa partícip de les trobades amb els intel·lectuals del poble, la Lídia es distancia del seu marit i fills. I quan l’escriptor torna a Barcelona, viu la pèrdua amb ofuscació. La seva obsessió per formar part d’aquest altre món s’intensifica fins al punt de creure’s la Ben Plantada, heroïna literària creada per l’autor. Els seus deliris són el seu refugi de felicitat. Però la gent del poble la pren per boja, i tots els intel·lectuals li donen l’esquena, menys l’adolescent Salvador Dalí, que troba en el seu pensament paranoic crític una font d’inspiració. Anys més tard la Lídia es retroba amb d’Ors. L’ara reputat escriptor no la reconeix. Però aquest fet suposa un alliberament, una mena de resurrecció que la duu a reconciliar-se amb els seus orígens.
Soumaya Hidalgo i Berta Vicente han presentat ‘El vol de la cigonya’, en que veiem com a través de la Soumaya, filla de dona musulmana migrada, es realitza un intent d’apropament cap a les seves arrels i cap a la Malika, la seva mare. La protagonista demana a la Berta, la seva amiga i refugi des de l’adolescència, que l’acompanyi i gravi el seu viatge a Algèria durant el mes de ramadà. Juntes desfan el camí que un dia va recórrer la Malika per fugir del país, i el mateix que ens mostra si finalment és possible una reconciliació entre la Soumaya i la seva mare. A casa de la seva àvia, la Soumaya confronta tot allò que algun dia la va fer deixar la llar i, tot i que potser no troba les respostes que en un principi desitja, descobreix altres camins que l’apropen a aquest món que durant tota la seva vida va rebutjar.
Lorena Ros presenta ‘Papamama’. On la Noa, una dona transgènere de 48 anys, surt de la presó amb l’objectiu d’aconseguir un habitatge digne per recuperar la custòdia dels seus fills bessons d’11 anys. El pare de la Noa la va fer fora de casa als 8 per ser “marieta”. Des de llavors va sobreviure prostituint-se al carrer i a la presó i ara per primera vegada vol crear la llar que mai va tenir. La Noa s’enfronta a grans obstacles per aconseguir el seu objectiu. El més gran de tots és descobrir/adonar-se tot just començar la seva aventura que no podrà recuperar la tutela dels seus fills fins els 18 anys, fet que l’empeny a desenvolupar un nou desig: començar de zero i tornar a ser mare. La Noa no està sola. La seva cosina Mary, una activista okupa d’ètnia gitana, és la seva fidel escudera; la Luana, una dona gitana transgènere que viu al carrer, i la Nani, la seva amiga de la infància, una dona transgènere que consumeix drogues i és carterista, acompanyaran la Noa durant el seu viatge. En elles trobarà, a més d’art i bon humor, les ganes i tot el suport i solidaritat que la societat li ha negat.
Alicia Moncholí presenta ‘Los fines de semana, on L’Olivia, una nena de 8 anys, ha de començar a passar els caps de setmana amb el seu pare, l’Alex, un home que fa cinc anys que no veu, ja que acaba de recuperar la custòdia. El primer cap de setmana, l’Alex la duu a un hotel rural. Allà, l’Olivia comença a connectar amb la idea de tenir un pare que, fins ara, mostra una cara associada a l’estabilitat. En el segon viatge s’hostatgen en un complex turístic en decadència. Entre espectacles nocturns de “Miss hotel”, habitacions il·luminades de neó, classes d’aquagim i tardes jugant al miniclub, l’Olivia s’adona que sota tot aquest artifici, l’Alex amaga problemes de son, desmotivació i falta d’autoestima. En el tercer viatge, junts s’hostatgen en un parador de luxe davant d’una fira: envoltats del món de les aparences, l’Alex comença a tenir actituds violentes cap a l’Olivia, gelosia cap a la seva mare i fases de mania. Entre un caos d’imatges que ens porten a una infància trencada (un matalasser que es desinfla, una pinyata que es trenca, un mag que treu un ocell mort del barret de copa alta), l’Olivia va perdent la seva innocència i la seva visió de nena per anar agafant la mirada del seu pare, una mirada melancòlica que ha perdut la fe.
Carmen Menéndez presenta ‘Guía de confección sin patrón’. Gijón, actualitat. Un grup d’excostureres de 70 anys empapera els carrers com a protesta per l’acomiadament de 600 treballadores en un conflicte laboral. Part de la ciutat no recorda la seva història i altres no troben sentit a tornar a dur al present una lluita que, en realitat, es va donar per morta fa 30 anys. Aquestes dones treballaven a l’extingida fàbrica de camises IKE, “la marca de l’home”, i van mantenir 10 anys de vagues, dels quals els 4 últims van romandre tancades a l’edifici de l’empresa. Van aprendre a fer barricades, van segrestar un autobús, van ocupar un vaixell mercant i, al final d’un viatge de presa de consciència com a dones i com a treballadores, van arribar a presentar-se a les eleccions, on van oferir-se a defensar els drets de qui se sentís tan desprotegit com elles s’havien sentit als seus inicis. Però mai van recuperar els seus llocs de feina. La repetició de les seves protestes més cèlebres als carrers de Gijón desencadenarà una reparació a través de la connexió de les protagonistes amb treballadores en actiu de la ciutat.
Melissa Estaba presenta ‘Bravo Sanmartín’. Un any després de la legalització del matrimoni igualitari, l’avanç no sembla arribar a totes les institucions. La Gabriela Sanmartín (36), una infermera lesbiana d’origen veneçolà, no la reconeixen com a mare del nadó que tenia en comú amb l’Alba, mare gestant del nen i parella morta. Un cop esgotada tota via legal, la Gabriela i la seva tieta Yolanda s’uneixen al Vicente Bravo, el pare de la seva difunta dona. Un home absent i sense recursos que treballa en una pensió de carretera. Amb l’ajuda de la Julia, advocada social i amiga de les Sanmartín, les dones ajunten els seus escassos mitjans econòmics amb el llaç sanguini de l’avi per pretendre ser una família de manera temporal davant dels ulls de les administracions i així poder aconseguir l’anhelada tutela. Tot i això, les facilitats del Vicente enfront de la barrera legal i racial que separen la Gabriela del seu fill afloren les seves inseguretats.
Els projectes han causat sensacions i emocions a totes les assistents i no han deixat indiferent a ningú del públic, les directores presenten uns projectes que evidencien un tractament i treball madur i progressiu, amb força en tots els aspectes, tant a nivell de guió com de tractament audiovisual.