ADV 2022
“Fins que no vaig tenir 27 anys no vaig llegir un llibre en el qual em sentís identificada”. Amb aquestes paraules la gestora cultural afro-descendent Debora Ekoka apuntava el moll de l’os de les estructures de poder i la roda de privilegis i opressions que les sustenten ja només amb el sol fet de visibilitzar o invisibilitzar la diversitat que defineix el món en què vivim. Ekoka va ser una de les ponents del conversatori “Com navegar en un context de poder patriarcal?” de la passada edició d’Acció Dones Visuals, juntament amb Maria Zafra, directora de la Mostra de Films de Dones de Barcelona i Martu Pericas, activista cultural sorde, no binarie i queer, en el qual es van posar sobre la taula les dificultats d’organitzar-nos d’una altra forma allunyada de les estructures jeràrquiques del poder patriarcal.
Un dels primers requisits per buscar alternatives a formes d’organització allunyades d’aquest poder és la necessitat de deconstruir-nos, de fer-nos conscients dels nostres privilegis i opressions
Una de les qüestions claus del debat va girar entorn de l’evidència que les formes de poder patriarcal ens estructuren de forma inconscient. Aquesta naturalització de determinades formes de fer i organitzar-nos és, sens dubte, on recau el poder del poder patriarcal, valgui la redundància, i la seva perpetuació indefinida. En aquest sentit, es fa evident que un dels primers requisits per buscar alternatives a formes d’organització allunyades d’aquest poder és la necessitat de deconstruir-nos, de fer-nos conscients dels nostres privilegis i opressions, per tal de tornar-nos a construir amb les eines necessàries per organitzar-nos de formes horitzontals i col·laboratives. Tanmateix, el com fer-ho i, sobretot, en quins contextos és possible fer-ho revelen un cop més la dificultat per portar-ho a la pràctica. Al conversatori es va parlar de la necessitat de crear espais segurs, d’una banda, i de la importància de crear espais de cures per l’altra. Espais on ha de ser possible el diàleg constant, on es crei una confiança que permeti a qualsevol persona expressar-se lliurement, i on es puguin qüestionar les estructures i dinàmiques de poder sense penalitzacions ni constriccions de cap mena. Qualsevol organització o espai que es defineixi com a feminista hauria de procurar oferir aquests espais de deconstrucció del poder patriarcal com una forma de garantir no només el benestar de les persones sinó la coherència dels valors que la sustenten.
Tanmateix, malgrat que internament els espais feministes aconsegueixin organitzar-se de formes allunyades a les estructures de poder patriarcal, no hem d’oblidar que vivim en un món on aquestes estructuren dominen la pràctica totalitat de la nostra realitat. La dificultat que sorgeix aquí és evident. Com navegar en aquest context i, alhora, mantenir una organització interna al marge de les seves regles del joc? Aquesta qüestió és segurament una de les més complexes d’afrontar i un dels fars, si no utopia, de la teoria feminista, com bé ho defineix la teòrica ecofeminista Maria Mies quan diu que el feminisme és un moviment anarquista que no vol reemplaçar una elit de poder sinó que vol construir una societat no jeràrquica, no centralitzada, en la qual no existeixin elits que visquin de l’explotació i la dominació d’altres.
Aquest article forma part d’una sèrie dedicada a recuperar les reflexions que vam fer a la darrera edició d’Acció Dones Visuals – Dies d’indústria (14-17 de juny del 2022) al voltant de temes com la violència masclista, el poder o el racisme.
