A la primera tarda dels Dies d’Indústria hem pogut veure un diàleg entre Krishna Istha, guionista de ‘Sex Education’ i artista de performance i comèdia i la cineasta Lucía G. Romero, per explicar-nos els entramats d’una de les primeres sèries mainstream que ha desafiat estereotips de gènere a la pantalla i que ha redefinit la narrativa contemporània.
Krishna ha mostrat un tràiler del show que ha fet amb la seva parella, ‘Sperm Donors Wanted’, sobre el procés seu i de la seva parella -dues persones trans masc- que volen tenir un fill. A la primera temporada del show, «First Trimester», Krishna fa entrevistes a decenes de persones per trobar un donant de esperma que li encaixi. Ja està preparant el «Second Trimester», acompanyadi de la seva mare, sobre l’inici de l’embaràs. «Agafo la inspiració de la meva pròpia vida i intentar entendre les coses que m’obsessionen».
Sobre la comèdia, a Krishna li sembla “una eina molt útil per arribar als cors de la gent. Quan ric per alguna cosa, em connecto a ella. Necessites el sentit del humor per sobreviure, és un mecanisme d’adaptació.”
D’altra banda, ha mostrat un clip del capítol que va guionitzar a ‘Sex Education’ i ha compartit que la sala d’escriptura de la sèrie de Netflix era un espai molt segur, on tothom estava obert a escoltar. Tothom venia amb experiències pròpies, però a la vegada hi havia una manera comú d’entendre el món en general. Tot i això, ha destacat que hi ha una manca de confiança en escriptors racialitzadis.
Krishna es va estrenar com a guionista de ‘Sex Education’ a la quarta temporada, igual que molts de la resta de l’equip de guió. Ens ha desvetllat que hi ha dues figures clau per mantenir la coherència i la continuitat entre capitols i temporades, el showrunner i el script editor. Aquestes persones són les encarregades de que no es noti que els episodis són escrits per guionistes diferents.
Sobre la representació de la diversitat en l’audiovisual, Lucía exposa que cada vegada veiem més personatges queer, però moltes vegades està feta per persones que no són del colectiu, hi ha un tokenisme de la comunitat. «Les personatges lesbianes, per exemple, teníen el síndrome de la lesbiana morta, que és que havíen d’acabar morta sí o sí al final de la pel·lícula». Krishna manifesta que si la representació està ben feta, no li molesta. Però quan no està ben feta, sí que li preocupa: “Si no fem històries sobre gent diferent, la diversitat de persones que existeix no es veurà representada ni ens podrem sentir identificats.”
Sobre els desitjos de cadascun en l’audiovisual, Krishna manifesta que li agradaria veure una sitcom amb una persona trans com a protagonista i que vol veure noves experiències a la pantalla, de coses que desconeix també. A la Lucía li agradaria veure més pel·lícules a mig camí entre el cinema d’autor i el mainstream, un espai on aquí encara no hi ha moltes propostes. Gràcies a Krishna i Lucía per compartir amb nosaltres els seus punts de vista sobre l’auviosual i fer-nos reflexionar!
